El nou Miracle dels Peixets (I)

Encara recorde aquell temps en el qual els meus avis en cuidaven perquè els meus pares treballaven. Cada nit, després de sopar, agafava la motxilla de l’escola amb els llibres de totes les assignatures que cursaria al dia següent i una bossa on portava la roba, també per la següent jornada. Era el meu pare la persona que m’acompanyava fins a casa dels avis per la nit. Vivien al mateix poble que nosaltres però calia caminar uns deu minuts fins arribar a sa. Cada dia, el pare i jo, parlàvem de diverses coses però, per damunt de tot, d’allò que més parlàvem i discutíem era de futbol. El meu pare, nascut a Còrdova, era un fidel seguidor del Barça i jo, que he nascut a València, recolzava com un gran fanàtic a l’equip taronja, el València Club de Futbol. Constantment ens barallàvem per veure què jugador de quin equip era el millor de tots. Malgrat que acabàvem cridant-nos entre nosaltres, tots dos ens divertíem prou discutint.  

Quan arribàvem al portal del edifici dels meus avis, el meu pare premia el botó del timbre i la veu de la meua àvia apareixia de sobte. Jo sempre contestava amb un innocent “Sóc jo, iaia” i automàticament la porta s’obria. Jo pujava corrents, botant els escalons de dos en dos, carregant a l’esquena el pes de la motxilla i a les mans el de la bossa amb la roba. Quan arribava dalt, agafava el “telèfon” del timbre i li deia a mon pare “Ja he arribat, papà”. Ell em responia amb un “bona nit” i se n’anava cap a casa.

            Quan ja havia deixat la motxilla i la bossa al meu dormitori, ràpidament anava al bany, em llavava les dents, em vestia amb el meu càlid i suau pijama i em ficava al llit. Em ficava al llit però mai apagava la llum perquè esperava a que arribés el meu avi i em contès un conte abans de dormir-me. En acabar de contar-me el conte, entrava la meua àvia per assegurar-se que els llençols del meu llit cobrien totes les parts del meu cos, em donava un petó al front, apagava la llum i tancava la porta amb un “Fins demà, si Déu vol”. Encara recorde com una volta se m’ocorregué preguntar-li: “I si Déu no vol?”. En va mirar sorpresa i no va dir res, simplement apagà els llums. Quan pense en la innocència d’aquella frase no puc més que començar a somriure ara que comprenc que em volia dir amb aquell “Fins demà si Déu vol”.

El meu avi Pep, mai he conegut persona més senzilla i més bona. Treballador, mai no alçava la veu a ningú, compromès amb tot allò que feia i sempre estava quan el necessitaves. El trobe molt a faltar, mai no el podré oblidar. Ara em quedem tots el records dels moments que vaig passar amb ell i totes les històries que em contava cada nit. Ah, i la seua vella navaixa, tot allò que menjava ho menjava amb ella, mai no el vaig veure utilitzar una forqueta o una cullera, i m’heu de creure, és tot un espectacle veure una persona menjar sopa amb una navaixa.

La cosa és que hui, mirant velles fotos, he trobat una foto del poble on vaig créixer. A la foto apareixia una estàtua composta per dos peixos que a la seua boca tenien dues hòsties, dues Sagrades Formes, i és per això que he recordat el meu avi i la meua infància. Bé, caldria que m’expliqués millor. El poble on vaig viure des que vaig nàixer fins que vaig tindre vint anys era Almàssera. Com tots els pobles, darrere té una història i, la història del meu poble, és la història d’un miracle, la història de “El miracle dels Peixets”.